1-0: La mala sort existeix

“Extraño como un pato en el Manzanares” va escriure Sabina el 87. Estrany es va autoqualificar Tamudo durant la setmana i estranys van dir els blanc-i-blaus que es sentirien quan veiessin al davanter de Santa Coloma davant. Va haver-hi qui va comptar les salutacions que va donar, els passos, les passades i altres nimietats que entren en el terreny de l'anècdota. El cert és que resultava curiós tenir-ho com a rival, però calia atorgar-li a tot el to de la normalitat i pensar exclusivament en els tres punts que hi havia en joc a Anoeta i a això es va aplicar l'Espanyol des del principi, aparcant el passat i acostant-se a la porteria de Bravo quant tenia oportunitat. I les va tenir. Durant molts minuts de la primera part, va rondar la porteria del xilè de la Real. Un parell de centrades a les quals no va arribar Luis i una rematada, sobre la marxa, d'Osvaldo a la qual va reaccionar amb prestesa Bravo, van ser del millor del partit fins a la recta final de la primera meitat, quan Zurutuza va rematar de cap lleugerament desviat.

El partit d'Anoeta semblava un problema d'equilibri entre forces similars, encara que divergents entre dos equips que tractaven d'imposar el seu estil sobre el rival. A la intensitat, pressió i físic de la Real oposava l'Espanyol un millor toc de pilota, unes jugades més elaborades i un acostament més 'cuinat' que el dels locals que buscaven arribar a Kameni en una equació que incloïa el menor temps i amb la major quantitat de peons possibles. Els locals volien recuperar les bones sensacions del principi del campionat després de tres derrotes consecutives i els de Pochettino sumar una victòria fora de casa que es resisteix des d'abril.

Però l'Espanyol sembla perseguit per la mala sort en aquest inici de Lliga i a la llarga llista de contratemps va haver de sumar a Galán, que va haver de retirar-se a la mitja hora de joc per un problema al turmell dret (al final del partit es va saber que s'havia fracturat el peroné), obligant Pochettino a recompondre un equip ja molt trencat, més que el camp, que estrenava una gespa flamant i que va aguantar amb nota…

La segona meitat va deparar més del mateix. Equilibri, igualtat i, de tant en tant, algun sobresalt. La Real va optar, per moments, veient que la pressa no era la solució, per resguardar-se enrere i començar les jugades gairebé des de la seva porteria, encara que per a això sacrifiqués Tamudo i cerqués la velocitat i el refresc de Llorente. Pochettino també va pensar que era el moment de canviar de peons i li va tornar a donar minuts a Álvaro, que va entrar per Osvaldo, recent ment sortit d'una lesió.

Quan el partit agonitzava i la pilota anava d'un costat cap a l'altre, Callejón va posar a prova Bravo i aquest va respondre refusant de punys amb dificultats. Del 0-1, al 1-0 en qüestió de segons i de mala sort perquè una falta que va llançar Sarpong es va estavellar al travesser i el rebot va impactar en Forlín i es va introduir mansament a la porteria de Kameni. Quasi sense temps, els últims minuts l'Espanyol va acorralar a la Real i Álvaroi Luis García van tornar a tenir a les seves botes la possibilitat de fer història, però Bravo ho va impedir.